Viu l'Anoia romànica

Ruta Anoia Medieval / Romànica
(amb cotxe)

El patrimoni històric i arquitectònic medieval de la comarca de l’Anoia, tant civil i militar com religiós, sorgeix en una zona inicialment de frontera, escassament poblada i mancada d’estructura política i eclesiàstica. Progressivament, amb l’arribada dels senyors, el territori s’articula en castells termenats a l’entorn d’una fortalesa i d’una església. En aquest context sorgeix el romànic, l’arquitectura religiosa alt-medieval per excel·lència, que es configura com una de les principals expressions de la nostra història i que, encara avui, és un dels períodes artístics de més magnitud a la comarca, amb gran quantitat d’edificis, bé siguin esglésies parroquials o sufragànies, simplement ermites de caràcter rural o dependents de petites comunitats religioses. L’Anoia, però, queda al marge de les grans construccions monacals que trobem en d’altres comarques catalanes. L’únic intent fracassat fou l’establiment del monestir i granja cistercenca d’Ancosa (la Llacuna). L’Anoia no conserva cap edifici del que podem catalogar com a primer romànic, és a dir anterior al segle IX, amb edificis construïts abans en què s’introduïssin les formes i maneres llombardes. L’element definitori del romànic anoienc es concreta en el predomini d’esglésies del segle XI, uns edificis clarament vinculats a la utilització de les tècniques, expressions i ornamentacions llombardes. L’església de SANTA MARIA DE LA TOSSA DE MONTBUI (SANTA MARGARIDA DE MONTBUI) és l’únic edifici de la comarca que podem catalogar de transició, previ a la introducció dels gustos estilístics del segle XI, i, per tant, construïda a cavall de dos períodes diferents. Al mateix edifici trobem tres absis decorats amb formes llombardes i unes naus amb voltes molt irregulars damunt pilars rectangulars substituts més tard per circulars. La generalització de les formes llombardes arreu de l’Anoia, és a dir, la presència d’absis semicirculars a llevant decorats amb frisos d’arcuacions cegues entre lesenes es constata en edificis com SANT JAUME DE QUERALT (BELLPRAT), SANT PERE DEL CASTELL DE BOIXADORS (SANT PERE SALLAVINERA), SANT MIQUEL (ÒDENA), SANT PERE DESVIM (VECIANA), Sant Joan de Vilamajor (Pujalt), Sant Pere de l’Arç (Calonge de Segarra), o Santa Maria del castell de Claramunt (la Pobla de Claramunt), amb una decoració llombarda molt rural i popular. Un edifici també d’aquest segon període del romànic, amb formes plenament llombardes, és SANTA MARIA DEL BRUC (EL BRUC), que conserva a l’interior unes magnífiques PINTURES AL FRESC (EL BRUC) datables molt a final del romànic i gairebé gòtiques; també és l’únic temple amb un campanar de l’època ben conservat, de planta gairebé circular; sant Pere de Pierola també conserva gran part del campanar original, tot i que resta immers en una construcció posterior. El pas del segle XI al XII es veu a l’Anoia quan s’abandonen poc a poc les influències llombardes. Entrem en un tercer període del romànic que alhora també té diversos períodes creatius. En ocasions les arcuacions cegues i les bandes es conserven utilitzant, però, tècniques més depurades i formes molt més refinades. Un segon tipus d’esglésies elimina les formes llombardes dels absis, però s’incorpora d’altres decoracions, per exemple a les portalade. I finalment altres edificis eliminen totalment les formes llombardes dels seus absis, evitant al mateix temps qualsevol tipus de decoració exterior. Exemples de la permanència llombarda, però amb un refinament extraordinari de la seva aplicació els tenim en temples com SANTA MARIA DEL PRIORAT (CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS), que conserva l’únic cimbori romànic de l’Anoia, i SANT PERE (MASQUEFA) amb unes particulars mènsules decorades amb representacions animalístiques o vegetals. Hi ha d’altres edificis d’aquesta mateixa etapa que eliminen la decoració llombarda als absis, incorporant d’altres elements decoratius en d’altres espais dels temples, com SANTA MARIA DEL CAMÍ (VECIANA), amb una singular finestra circular a l’absis, Santa Maria de Veciana (Veciana), amb una portalada ja decorada amb relleus geomètrics i geomètrics, SANTA MARIA DE LA SALA (JORBA), amb una extraordinària porta amb arquivoltes i impostes decorades amb motius geomètrics i florals. SANTA MARIA (RUBIÓ), tot i que es tracta d’un edifici gòtic, conserva una magnífica portalada que es pot catalogar de romànica i corresponent a aquest període, amb capitells i impostes decorats. També és interessant la portalada, potser reaprofitada de Santa Magdalena de l’Astor (Pujalt). Finalment, els edificis d’aquest tercer romànic que ja no disposen de cap tipus de decoració exterior significativa, caracteritzats per la simplicitat dels seus absis i la serenor de les formes estan representats per SANT JAUME SESOLIVERES (IGUALADA), Sant Salvador de Vilanova d’Espoia (la Torre de Claramunt) i Sant Miquel (Veciana), amb una restauració atrevida que en el seu moment fou premiada. Finalment, el quart període del romànic de l’Anoia està representat per les esglésies que ja no tenen un absis diferenciat de la resta de la nau o naus principals, de planta rectangular bàsicament, o amb absis fins i tot poligonals. Aquesta situació es pot veure a Santa Maria del castell de Miralles (Santa Maria de Miralles), SANTA FE (CALONGE DE SEGARRA), Santa Maria de la Roqueta (Sant Martí de Tous) amb un absis que sembla reaprofitar una torre de defensa. Aquest progressiu desenvolupament en diverses fases del procés constructiu alt-medieval no és fruït únicament del perfeccionament de les tècniques de treball o de l’evolució de les preferències socials, sinó també de l’evolució de la societat medieval en el seu conjunt. De mica en mica les viles adquireixen més importància i la població es desplaça a les zones més planeres. El progrés provoca necessàriament la reforma dels antics edificis romànics, que en ocasions pateixen puntuals reformes però en d’altres arriben a ser substituïts per edificis més grans i esbelts. L’arribada d’un altre període artístic està empenyent amb força i aquelles esglésies destinades a servir al culte a petites comunitats, aquelles esglésies destinades a l’inici del període medieval a donar suport al repoblament de territori, han d’evolucionar o, en ocasions, morir. Un apartat especial es mereix un interessant conjunt de talles romàniques amb imatges, no sempre de marededéus, que es conserven procedents de les esglésies anoienques. Al Museu Episcopal de Vic podem veure la Mare de Déu de Veciana, una talla del segle XIII policromada de Maria en majestat, i la que sembla que és la Mare de Déu de Sentfores, datada al segle XIII. Del mateix període són les talles molt malmeses de Sant Cosme i Sant Samià, procedents de Santa Magdalena de l’Astor. D’un període força tardà, de final del XIII, inicis del XIV, és la talla de fusta policromada de Crist assegut procedent de l’església de Sant Bartomeu d’Igualada. Conservada i visitable a la comarca hi ha la imatge de la MARE DE DÉU DE LA LLET (LA POBLA DE CLARAMUNT), una talla policromada de la Mare que està alletant l’Infant. Si el visitant desitja aprofundir encara més en el període medieval i iniciar un tipus de visita més personal i allunyada dels circuits més habituals, proposem arribar-nos a la zona nord de la comarca i visitar un conjunt molt singular de roques foradades, que es coneixen a la zona simplement com coves, coves de forn o fornots. Són d’obertures gairebé circulars que han estat associades en funció de l’autor a algun tipus d’establiment de tipus eremític rupestre, vinculat als primers moments de l’assentament cristià en aquest territori, o a coves prehistòriques de tipus sepulcrals, i fins i tot a un tipus de cabanes de pastor estretament vinculades amb el món de la transhumància, activitat econòmica de gran importància a la zona. Potser totes aquestes interpretacions són correctes i al mateix temps complementàries. Proposem que el visitant s’apropi sense pressa, amb predisposició a caminar una mica, en recerca de la veritat i amb una mirada entre crítica i incrèdula davant de les nostres afirmacions. Proposem arribar-nos al ROC DE CA N’ESPANYOL (ELS PRATS DE REI), al FORAT A LA ROCA DE CAL GARSA (VECIANA), a la roca foradada del Collet dels Pastors (Sant Pere Sallavinera), al fornot del Clot de cal Riquer (Argençola), al forat a la roca de Seguers (els Prats de Rei) o al forat a la roca prop de Prats (els Prats de Rei). També en aquesta zona s’han localitzat d’altres forats a la roca de les mateixes característiques, encara inèdits, com el de cal Pepa, el de la Plana del Benet i un altre, encara sense denominació, al terme de Sant Pere Sallavinera. També és interessant apropar-nos a unes singulars estructures productives destinades a l’obtenció de vi, els cups i que també en aquesta zona nord de la comarca són certament singulars, en estar construïts directament sobre la roca mare: CUPS DE CAL SALA, cal Mensa, i de cal Rabassaret (els Prats de Rei) Finalment, una darrera proposta que ens permetrà de ben segur globalitzar la nostra visió del món medieval a la comarca de l’Anoia. No és possible conèixer la vida medieval sense conèixer com vivien la mort. Podem efectuar una visita a diverses necròpolis medievals, a diversos enterraments excavats a la roca, formes d’enterrament diferents de les actuals i que ens permeten apropar-nos a entendre la forma de vida i mentalitats dels primers segles medievals: necròpolis de Vilallonga (Sant Martí Sesgueioles), tomba aïllada i necròpolis de cal Seuba (els Prats de Rei) i la necròpolis de Seguers (els Prats de Rei). Es tracta de necròpolis singularment allunyades dels temples. La forma d’enterrament que progressivament s’afermarà serà l’efectuada dins la sagrera de l’església, al cementiri dels temples; malauradament aquests recintes d’inhumació han sofert moltes modificacions al llarg de la història i generalment els testimonis de què disposem d’enterraments medievals a l’entorn de l’església són escassos i, en el seu cas, difícilment visitables.

1 comentari

Nom: *


E-mail: *


Comentari: *


Introdueix el codi: *